Xavier Mas de Xaxàs: “Són els meus companys de redacció els que fan que jo sigui important”

L’enviat especial de La Vanguardia ha passat deu dies a Tunísia cobrint els fets entorn a la caiguda de la presidència de Ben Ali

El periodista del diari La Vanguardia llicenciat en Història Contemporània, Xavier Mas de Xaxàs, acompanyat per la professional de TVE i Presidenta de l’Associació de Periodistes Europeus, Teresa Carreras, i el reporter de guerra de la Vanguardia, Plàcid Garcia-Planas, impartí una xerrada als alumnes de la Facultat de Ciències de Comunicació (UAB) el passat dilluns 24 de gener sobre la seva recent experiència a Tunísia, on destacà la importància de la cooperació entre els múltiples treballadors d’un mateix mitjà a l’hora de l’elaboració d’una publicació per un diari.

Implicat i agrait amb els seus companys de redacció, Xavier Mas de Xaxàs destacà el ritme constant al que està sotmés un periodista, on a part de ser present a aquells punts de conflicte per extreure les notícies rellevants, tenir la màxima sort i viure el dia a dia de la societat protagonista del succés, “cal enviar les cròniques a una hora decent per tal que siguin ben escrites” per aquells companys de professió que, des del país de procedència, tanquen l’edició del diari que l’endemà arribarà a mans dels lectors.

      Comparant la seva vivència a Tunísia amb la de dues corresponsals de la cadena televisiva Telecinco, el periodista de la Vanguardia afirmà que “som els periodistes dels mitjans escrits els que acabem fent informació de referència” i que “el valor afegit que donaràs a un diari és el teu punt de vista”. Així doncs, es centrà en el recent fenòmen de les xarxes socials per exemplificar la importància d’Internet en la pràctica de la comunicació actual: “Facebook va esdevenir l’únic mitjà independent en un dels països més repressors del món”.

Jaume Reixach: “L’esquema de propietat dels mitjans de comunicació impedeix el desenvolupament de la professió”

El periodista català participa activament a la denúncia de les violacions al dret a la llibertat d’expressió que pateixen els treballadors d’aquest àmbit

L’editor i director del setmanari El Triangle i creador de la secció espanyola de l’associació Reporters sense Fronteres (RSF), Jaume Reixach, va expressar, el passat dilluns 17 de gener a l’Aula Magna de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, acompanyat pel llicenciat en Ciències de la Informació i Doctor en Psicologia, Pepe Rodríguez, en les Jornades sobre periodisme d’investigació, la necessitat de periodistes compromesos amb la professió en una societat on els mitjans de comunicació es veuen sovint corromputs pels interessos dels seus propietaris empresaris.

    Defensor de la llibertat d’expressió i participant actiu de la vida social de Catalunya, el periodista català es mostrà decebut amb l’actual esquema de propietat que presenta la professió periodística i reforçà la idea que, mitjançant la comunicació, “el poble ha de ser conscient de qui el governa i com és la societat en què viu”, i el periodista ha de “denunciar i intentar canviar les moltes desigualtats amb què es troba”. És a dir, cal que el col·lectiu professional periodístic “s’autoorganitzi” per tal de dur a terme correctament la seva professió procurant fugir en tot moment de la censura i repressió interposada pels interessos dels grans mitjans de comunicació. Per tal d’exemplificar les seves declaracions i plasmar el moment que viu actualment l’àmbit de la comunicació, Jaume Reixach es serví dels diferents mitjans dominats pel primer ministre de la República Italiana, Silvio Berlusconi, els quals en múltiples ocasions elideixen parlar sobre els temes relacionats amb les operacions empresarials dutes a terme pel seu propietari.

    Condemnat i processat en diverses ocasions pel seu ús i reivindicació total de la llibertat d’expressió com a periodista, el creador de la revista El Triangle va ratificar que cal “informar per transformar i aquesta finalitat només es pot dur a terme amb el periodisme d’investigació”. Amb l’acceptació de tal afirmació per part del professor Pepe Rodriguez, ambdós ratificaren que “entre les empreses i la covardia professional hem deixat morir el periodisme”. En base a les seves declaracions, el passat any 2010 moriren 54 periodistes mentre duien a terme la seva professió i més de 400 romanen encara avui en dia empresonats arreu del món. Ambdós doncs, es posaren d’acord a l’hora d’atorgar molta importància i titllar Internet com a reflex de la llibertat d’expressió, ja que posa en qüestionament l’organització dels mitjans de comunicació que s’ha inculcat sempre a la societat per part del govern i dels alts empresaris. En aquest sentit, afirmaren que “Internet és el carrer major de la informació.”

    A l’acte jornades sobre periodisme d’investigació també van acompanyar-los altres professionals de l’àmbit de la comunicació com el periodista d’El Periódico de Catalunya especialitzat en immigració, Antonio Baquero, i la responsable de l’agència de detectius Método 3, Elisenda Villena. El primer, redundant les explicacions dels seus companys de professió, declarà que “el periodisme d’investigació és aquell que explica a la gent allò que succeeix i que no li han explicat abans” i que, en conseqüència, “investigar és ajudar a la gent a entendre allò que passa al seu entorn”. Tot i així, però, en l’actualitat a Espanya es practica poc periodisme d’investigació i en canvi és més habitual la pràctica del periodisme de filtració. Aquest fet és, probablement, a causa de la manca de temps de que disposen els periodistes per elaborar la seva feina per part de les redaccions a les quals pertanyen i la gran quantitat de diners que suposa dur a terme les operacions anteriorment esmentades.

    La responsable de l’agència de detectius Método 3 assistí a l’acte principalment per dur a terme l’entrega del premi al millor treball d’invesitgació elaborat per alumnes de l’assignatura Periodismo de investigación de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) del curs acadèmic 2009-2010. Les guanyadores de la II Convocatòria del premi Sabueso con método, patrocinat per Método 3, foren Noemí Badrenas, Susanna Cases i Elena Domingo per l’elaboració del treball Amposta, el pacte no escrit, a les quals s’obsequià amb un guardó.

L'estació de RENFE des d'un vagó

          És curiós com, tot i ser la una del migdia, la benvinguda de l’hivern és molt present a l’estació de RENFE de Cerdanyola Universitat. La gent es mou ràpidament i sembla tenir pressa per arribar al seu destí. El cel, ennuvolat, no és més que el reflex de les expressions facials de la majoria dels usuaris que, cansats de la seva jornada estudiantil, esperen resignats a l’andana.

Cada autobús que arriba procedent de la Universitat genera un trànsit de gent extraordinari. Corredisses i empentes passen a ser les protagonistes en el moment d’introduir la targeta a la màquina, allà on comença un camí que té com a objectiu final la pujada a un tren que sembla tancar les portes cap al seu destí en breus instants.

La quantitat de gent és elevada. La majoria d’usuaris que corren per agafar un tren que els apropi a casa seva, a causa de les presses i de la por a confondre’s, s’aturen davant la porta d’entrada i pregunten a les persones que es troben a l’interior si aquest passa pel destí que desitgen. Un cop superades les pors, busquen veloçment un seient lliure on poder asseure’s, descansar i respirar.

L’àmplia majoria, seguidament, comença a desabrigar-se. Barret, abric, bufanda i guants, se sumen a la motxilla o bossa i a la quantitat d’estris que la gent no sap on col·locar un cop dins del vagó. Escoltar música, llegir o mirar el paisatge per la finestra passen a ser les activitats més comunes entre els joves i els estudiants que, per un motiu o un altre, viatgen sense cap acompanyant amb qui comentar el seu dia.

El vagó és ple i cap seient roman lliure. Dues noies joves, probablement estudiants de primer curs, comenten la seva jornada. Una d’elles, força enfadada, no entén “com els professors s’han passat tant a l’hora de fer les preguntes de l’examen si sabien que era el primer que feiem a la universitat”. L’altra, intenta consolar-la mentre mira el seu mòbil tímidament, i li recomana que “no es capfiqui tant amb el tema”.

La minutera del rellotge blanc de l’estació avança ràpidament i el tren marxa cada cop a més velocitat. Un altre autobús ple d’estudiants procedents del campus universitari arriba a l’estació. Aquests, que procuren tenir el bitllet a les mans per tal de perdre el mínim temps possible, observen com el tren que els havia d’apropar a casa es va fent petit en la llunyania. Resignats, busquen un lloc còmode on, acompanyats pels altres usuaris del transport públic, passar la pròxima mitja hora de les seves vides.

La sala de fitness del SAF

El Servei d’Activitat Física (SAF) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) ofereix un ampli ventall d’espais esportius equipats (piscina, camps de futbol, de tennis i sala de fitness entre d’altres) per tal que tan universitaris com d’altres usuaris puguin desenvolupar i gaudir de les seves activitats físiques preferides sense haver de realitzar grans desplaçaments.

Un cop al primer pis de la instal·lació i havent deixat enrere un llarg passadís on els clients troben vestuaris i armariets, l’usuari travessa un túnel amb paviment metàl·lic que haurà de superar per tal d’arribar a la sala de fitness. Àmplia i quadrada, la sala compta amb quatre columnes vermelles distribuïdes al seu interior, que uneixen el terra de parquet clar amb el sostre blanc, en el qual destaquen els ventiladors i les múltiples llucanes que possibiliten l’entrada de llum natural a l’espai.

Sobrepassada la porta d’entrada, l’esportista topa a mà esquerra amb un espai que realitza la funció de recepció i d’atenció al client, on hi ha una pissarra que indica les activitats físiques dirigides i programades amb una setmana d’antelació. A més a més, l’àrea esportiva compta amb un equip tècnic i amb un servei d’entrenadors personals.

La sala de fitness està dividida en quatre zones. D’esquerra a dreta, la primera és la zona de peses lliures, on el client pot realitzar els exercicis que cregui convenients davant el mirall que presideix la paret esquerra de l’espai, usant les diferents manuelles, ordenades de més pesades a menys, amb què compta el gimnàs. Seguidament, la zona d’enfortiment, dividida en màquines per reforçar cames i braços. La zona de cardi-respiratori posseeix cintes per córrer, bicicletes estàtiques i màquines el·líptiques. Finalment, a la dreta de la porta d’entrada, es troba la zona d’escalfament i estiraments, composta per espatlleres i una varietat de material per tal que l’esportista dugui a terme les activitats desitjades, entre el qual destaquen les màrfegues de color blau i les pilotes de mida considerablement gran.

         Per tal de fer més amena i entretinguda l’estància dels esportistes, la sala conté música de fons, 12 televisors i un ordinador de taula. A més a més, els clients poden observar la naturalesa de l’exterior a través de la paret dreta de l’espai, recoberta completament de vidre. El públic assistent al gimnàs és jove i bàsicament masculí, tot i que també s’hi observen noies realitzant activitats físiques.

Ángel ‘Pichi’ Alonso: “En el mundo del fútbol se necesita más gente como Pep Guardiola”

El actual entrenador del FC Barcelona es un gran motivador para su equipo

        El exjugador de fútbol y comentarista deportivo, Ángel ‘Pichi’ Alonso, y el exjugador y futuro entrenador del club chechenio Terek Grozny, Víctor Muñoz, presidieron ayer el acto de clausura y la entrega de premios de la primera Liga de Fútbol de la Facultad de Ciencias de la Comunicación, donde ambos expresaron la importancia de los dotes de comunicación y el manejo de las nuevas tecnologías en los entrenadores modernos.

        El entrenador del FC Barcelona, Pep Guardiola, es un ejemplo de ello, ya que su principal método de motivación pasa por la elaboración de vídeos y otras animaciones, la reducción del tiempo de concentración antes de los partidos, y el no centrarse exclusivamente en las primas económicas con unos jugadores que, a parte de poseer todo aquello que desean, han sido campeones de la Liga de Fútbol Profesional, de la Champions League y del Mundial.

        Los premios entregados durante la ceremonia fueron para el Atlético Che Guevara, proclamado campeón en la final frente a los Pelotas Fuera (9-5), y su máximo goleador Josua Sánchez, pichichi de la Liga. Asimismo, las Champiñones, el único equipo formado exclusivamente por representantes del género femenino, fueron galardonadas con el premio a la deportividad, el Recreativo de Juerga al mejor blog y el Aston Birra a la mejor afición.

Periodismo de guerra

El catedrático de Historia de la Propaganda, Alejandro Pizarroso Quintero, y los  profesores Asociados en el Departamento de Historia de la Comunicación Social, Marta González San Ruperto y Pablo Sapag Muñoz de la Peña, tratan de explicar a lo largo del libro Periodismo de guerra la compleja relación que existe entre la comunicación social y los conflictos armados.

Dirigido básicamente a estudiantes universitarios del mundo de la comunicación y de las ciencias sociales, la experiencia académica y profesional de ambos autores está presente durante el transcurso del manual, que en definitiva aborda las perspectivas teórica, histórica y práctica del tema. Así, se ocupa tanto del punto de vista de la información sobre defensa en los medios y la comunicación institucional, como también de lo que han sido durante la historia y son en la actualidad la propaganda de guerra y la guerra psicológica.

        Mediante los ejemplos de la Primera Guerra Mundial, la Guerra Civil española, la Segunda Guerra Mundial, la Guerra Fría, la Guerra de las Malvinas, la Guerra del Golfo, las guerras balcánicas, y las recientes guerras en Afganistán y en Irak, la obra se ocupa de exponer al lector la actividad llevada a cabo por los corresponsales de guerra y las reglas y técnicas desarrolladas sobre el terreno de los mismos. Asimismo, afronta las múltiples diferencias en la información de conflictos armados en los distintos medios de comunicación existentes en la actualidad: prensa escrita, agencias de prensa, radio, televisión e Internet.

Lejos de ser una actividad romántica, bohémica y aventurera como algunos miembros de la sociedad creen, la labor de los corresponsales de guerra conlleva muchos riesgos físicos y enfrentamientos continuos con poderosos aparatos de censura y propaganda que de manera técnica y sistemática intentan controlar la información. Éste hecho se ve reflejado en las frases de Winston Churchill “Una nación en guerra debe rodearse de una guardia de mentiras”, Hiram Warren Johnson “La primera baja en una guerra es la verdad” y Samuel Johnson con “Entre las calamidades de la guerra habría que añadir la disminución del amor por la verdad, por las falsedades que el interés dicta y la credulidad estimula”. (Pág. 31)

La mejor manera de hacer frente a todos los obstáculos, junto a los peligros físicos y psicológicos que acechan continuamente a los periodistas bélicos, es adquirir previamente la mayor formación posible y, en consecuencia, la mayor especialización en el ámbito. En este sentido, toda preparación es poca para cubrir un conflicto armado, y estudiar y analizar las múltiples situaciones con las que el corresponsal de guerra puede encontrarse, con el fin de aumentar el grado de seguridad con que el periodista se desenvuelve en la zona de conflicto, resulta vital: “Los militares, al fin y al cabo ciudadanos como todos los demás, viven en una sociedad mediática. La conocen, la aprecian y la sufren como todo el mundo. Los periodistas, por otro lado, deberían conocer mejor la realidad de la Defensa, el mundo militar y los conflictos armados. Su información sería así más rica y no caería en errores fáciles y generalizaciones” (Pág. 16)

En conclusión, Periodismo de guerra es un manual teórico práctico útil tanto para periodistas y militares, como para todas aquellas personas vinculadas de una u otra forma a los conflictos bélicos o interesadas en la creciente relación en las sociedades actuales entre Comunicación y Defensa.

'Manita' de un Barça espectacular que da la bienvenida al liderato

Impresionante victoria de los azulgrana que, a través de los goles de Xavi, Pedro, Villa (2) y Jeffren, endosaron al equipo de José Mourinho la mayor goleada recibida por el técnico en su carrera

          El Barça de Guardiola logró la pasada noche un resultado de escándalo (5-0) frente a un Madrid acorralado que salió humillado del Camp Nou. Los 98.225 espectadores que presenciaron el clásico en directo fueron jueces de la superioridad del equipo azulgrana que, liderado por el juego de Xavi e Iniesta en el centro del campo, llevó a cabo un fútbol arrollador que supuso la pérdida del liderazgo de los blancos.

          Con un Cristiano Ronaldo desaparecido y completamente caótico en el desarrollo de su fútbol, y con un Mourinho que pasó más de la mitad del encuentro escondido en el banquillo, el Madrid consideró la violencia como el único recurso a su alcance para intentar frenar el baño de juego y de goles que le caía encima. Sergio Ramos perdió los papeles y tras agredir a Messi y a Puyol, con quien comparte vestuario en la selección española, fue expulsado del partido por el colegiado Iturralde González por tarjeta roja directa.

          Los catorce jugadores del Barça que saltaron al campo rayaron la perfección y llevaron al éxtasis a la afición azulgrana, que pudo comprobar una vez más como “la cantera pudo más que la cartera”. Un equipo histórico repleto de jugadores de la Masía estuvo a punto de hacer reales las últimas declaraciones polémicas de CR7, donde el jugador portugués retaba al equipo azulgrana a marcarle ocho goles al Madrid, tal y como ya hizo anteriormente en Almería.

          La imagen de impotencia de los blancos fue destacable y el clásico del fútbol español no sólo será recordado por el amplio resultado, si no también por la mágica forma en que éste se obtuvo. Pep Guardiola, al final del partido declaraba: “Hay que ser humildes, pero ha sido un puto espectáculo”.