Xavier Mas de Xaxàs: “Són els meus companys de redacció els que fan que jo sigui important”

L’enviat especial de La Vanguardia ha passat deu dies a Tunísia cobrint els fets entorn a la caiguda de la presidència de Ben Ali

El periodista del diari La Vanguardia llicenciat en Història Contemporània, Xavier Mas de Xaxàs, acompanyat per la professional de TVE i Presidenta de l’Associació de Periodistes Europeus, Teresa Carreras, i el reporter de guerra de la Vanguardia, Plàcid Garcia-Planas, impartí una xerrada als alumnes de la Facultat de Ciències de Comunicació (UAB) el passat dilluns 24 de gener sobre la seva recent experiència a Tunísia, on destacà la importància de la cooperació entre els múltiples treballadors d’un mateix mitjà a l’hora de l’elaboració d’una publicació per un diari.

Implicat i agrait amb els seus companys de redacció, Xavier Mas de Xaxàs destacà el ritme constant al que està sotmés un periodista, on a part de ser present a aquells punts de conflicte per extreure les notícies rellevants, tenir la màxima sort i viure el dia a dia de la societat protagonista del succés, “cal enviar les cròniques a una hora decent per tal que siguin ben escrites” per aquells companys de professió que, des del país de procedència, tanquen l’edició del diari que l’endemà arribarà a mans dels lectors.

      Comparant la seva vivència a Tunísia amb la de dues corresponsals de la cadena televisiva Telecinco, el periodista de la Vanguardia afirmà que “som els periodistes dels mitjans escrits els que acabem fent informació de referència” i que “el valor afegit que donaràs a un diari és el teu punt de vista”. Així doncs, es centrà en el recent fenòmen de les xarxes socials per exemplificar la importància d’Internet en la pràctica de la comunicació actual: “Facebook va esdevenir l’únic mitjà independent en un dels països més repressors del món”.

Jaume Reixach: “L’esquema de propietat dels mitjans de comunicació impedeix el desenvolupament de la professió”

El periodista català participa activament a la denúncia de les violacions al dret a la llibertat d’expressió que pateixen els treballadors d’aquest àmbit

L’editor i director del setmanari El Triangle i creador de la secció espanyola de l’associació Reporters sense Fronteres (RSF), Jaume Reixach, va expressar, el passat dilluns 17 de gener a l’Aula Magna de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, acompanyat pel llicenciat en Ciències de la Informació i Doctor en Psicologia, Pepe Rodríguez, en les Jornades sobre periodisme d’investigació, la necessitat de periodistes compromesos amb la professió en una societat on els mitjans de comunicació es veuen sovint corromputs pels interessos dels seus propietaris empresaris.

    Defensor de la llibertat d’expressió i participant actiu de la vida social de Catalunya, el periodista català es mostrà decebut amb l’actual esquema de propietat que presenta la professió periodística i reforçà la idea que, mitjançant la comunicació, “el poble ha de ser conscient de qui el governa i com és la societat en què viu”, i el periodista ha de “denunciar i intentar canviar les moltes desigualtats amb què es troba”. És a dir, cal que el col·lectiu professional periodístic “s’autoorganitzi” per tal de dur a terme correctament la seva professió procurant fugir en tot moment de la censura i repressió interposada pels interessos dels grans mitjans de comunicació. Per tal d’exemplificar les seves declaracions i plasmar el moment que viu actualment l’àmbit de la comunicació, Jaume Reixach es serví dels diferents mitjans dominats pel primer ministre de la República Italiana, Silvio Berlusconi, els quals en múltiples ocasions elideixen parlar sobre els temes relacionats amb les operacions empresarials dutes a terme pel seu propietari.

    Condemnat i processat en diverses ocasions pel seu ús i reivindicació total de la llibertat d’expressió com a periodista, el creador de la revista El Triangle va ratificar que cal “informar per transformar i aquesta finalitat només es pot dur a terme amb el periodisme d’investigació”. Amb l’acceptació de tal afirmació per part del professor Pepe Rodriguez, ambdós ratificaren que “entre les empreses i la covardia professional hem deixat morir el periodisme”. En base a les seves declaracions, el passat any 2010 moriren 54 periodistes mentre duien a terme la seva professió i més de 400 romanen encara avui en dia empresonats arreu del món. Ambdós doncs, es posaren d’acord a l’hora d’atorgar molta importància i titllar Internet com a reflex de la llibertat d’expressió, ja que posa en qüestionament l’organització dels mitjans de comunicació que s’ha inculcat sempre a la societat per part del govern i dels alts empresaris. En aquest sentit, afirmaren que “Internet és el carrer major de la informació.”

    A l’acte jornades sobre periodisme d’investigació també van acompanyar-los altres professionals de l’àmbit de la comunicació com el periodista d’El Periódico de Catalunya especialitzat en immigració, Antonio Baquero, i la responsable de l’agència de detectius Método 3, Elisenda Villena. El primer, redundant les explicacions dels seus companys de professió, declarà que “el periodisme d’investigació és aquell que explica a la gent allò que succeeix i que no li han explicat abans” i que, en conseqüència, “investigar és ajudar a la gent a entendre allò que passa al seu entorn”. Tot i així, però, en l’actualitat a Espanya es practica poc periodisme d’investigació i en canvi és més habitual la pràctica del periodisme de filtració. Aquest fet és, probablement, a causa de la manca de temps de que disposen els periodistes per elaborar la seva feina per part de les redaccions a les quals pertanyen i la gran quantitat de diners que suposa dur a terme les operacions anteriorment esmentades.

    La responsable de l’agència de detectius Método 3 assistí a l’acte principalment per dur a terme l’entrega del premi al millor treball d’invesitgació elaborat per alumnes de l’assignatura Periodismo de investigación de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) del curs acadèmic 2009-2010. Les guanyadores de la II Convocatòria del premi Sabueso con método, patrocinat per Método 3, foren Noemí Badrenas, Susanna Cases i Elena Domingo per l’elaboració del treball Amposta, el pacte no escrit, a les quals s’obsequià amb un guardó.

L'estació de RENFE des d'un vagó

          És curiós com, tot i ser la una del migdia, la benvinguda de l’hivern és molt present a l’estació de RENFE de Cerdanyola Universitat. La gent es mou ràpidament i sembla tenir pressa per arribar al seu destí. El cel, ennuvolat, no és més que el reflex de les expressions facials de la majoria dels usuaris que, cansats de la seva jornada estudiantil, esperen resignats a l’andana.

Cada autobús que arriba procedent de la Universitat genera un trànsit de gent extraordinari. Corredisses i empentes passen a ser les protagonistes en el moment d’introduir la targeta a la màquina, allà on comença un camí que té com a objectiu final la pujada a un tren que sembla tancar les portes cap al seu destí en breus instants.

La quantitat de gent és elevada. La majoria d’usuaris que corren per agafar un tren que els apropi a casa seva, a causa de les presses i de la por a confondre’s, s’aturen davant la porta d’entrada i pregunten a les persones que es troben a l’interior si aquest passa pel destí que desitgen. Un cop superades les pors, busquen veloçment un seient lliure on poder asseure’s, descansar i respirar.

L’àmplia majoria, seguidament, comença a desabrigar-se. Barret, abric, bufanda i guants, se sumen a la motxilla o bossa i a la quantitat d’estris que la gent no sap on col·locar un cop dins del vagó. Escoltar música, llegir o mirar el paisatge per la finestra passen a ser les activitats més comunes entre els joves i els estudiants que, per un motiu o un altre, viatgen sense cap acompanyant amb qui comentar el seu dia.

El vagó és ple i cap seient roman lliure. Dues noies joves, probablement estudiants de primer curs, comenten la seva jornada. Una d’elles, força enfadada, no entén “com els professors s’han passat tant a l’hora de fer les preguntes de l’examen si sabien que era el primer que feiem a la universitat”. L’altra, intenta consolar-la mentre mira el seu mòbil tímidament, i li recomana que “no es capfiqui tant amb el tema”.

La minutera del rellotge blanc de l’estació avança ràpidament i el tren marxa cada cop a més velocitat. Un altre autobús ple d’estudiants procedents del campus universitari arriba a l’estació. Aquests, que procuren tenir el bitllet a les mans per tal de perdre el mínim temps possible, observen com el tren que els havia d’apropar a casa es va fent petit en la llunyania. Resignats, busquen un lloc còmode on, acompanyats pels altres usuaris del transport públic, passar la pròxima mitja hora de les seves vides.